Havent llegit el bon article a El crític de la Iolanda Fresnillo, molt entenedor i ben escrit per cert, m’agradaria fer algunes reflexions al respecte, amb esperit constructiu.

Coincideixo força en la majoria de les argumentacions que exposa (sobretot “l’oblit” del Procés Constituent), tot i que hi ha una reflexió que últimament m’està fent ballar el cap, sobretot veient tot el que hem viscut el 2016. Es tracta d’allò implícit en aquest argument, (cito del seu article):

Si és perquè tot segueixi igual, no és independència. Si construïm un país que no abordi les enormes desigualtats que avui llasten la nostra societat, un país d’impunitat per als corruptes, un país que obeeixi l’austeritat ‘troiquista’ i desobeeixi els tractats internacionals de defensa dels drets humans i dels drets econòmics socials i culturals, estarem renunciant de nou a la nostra sobirania

Jo sempre he pensat el mateix. Ho vull tot. Però cada cop m’estic veient més obligat a plantejar-me la realitat tal com ve, i no tal i com la voldria.

Estem palpant de forma inequívoca que quan es visibilitza un conflicte nacional dins l’estat espanyol (Catalunya o Euskadi), això afecta de forma molt contraproduent al conflicte social de tot el territori implicat. Tenim un exemple claríssim, el de les últimes (i penúltimes) eleccions a l’estat. Tot i els evidents casos de corrupció, justícia arbitrària, retallades socials, expoli del fons de les pensions, rescats bancaris i un llarg etcètera, el càstig al Partit Popular ha estat… que segueixi governant.

Segur que hi ha mil arguments dins d’una mateixa persona que explicaran de forma mes o menys entenedora que decideixi votar al Partit Popular. Però un d’aquests arguments, amb un pes específic important, estic convençut que és l’argument nacional.

Llavors hi ha qui dirà que, per alliberar-nos de partits com el PP, hauríem de lluitar per finalitzar amb nacionalismes inútils, que distreuen l’atenció respecte a les realitats socials. Però el sentiment de pertinença és molt difícil d’esvair, justament perquè és un sentiment i.. com hi lluites en contra? Tenint en compte, a més, que justament és en les classes populars on el sentiment de pertinença aflora de forma mes clara (léase, el cinturó taronja al voltant de Barcelona a les últimes eleccions a la Generalitat, per exemple).

Crec sincerament que les classes populars en democràcia no podrem avançar si estem immersos dins d’un conflicte nacional. Primer hem de resoldre aquest conflicte ja que les classes dirigents, en general, estan encantades de poder distreure’ns l’atenció amb el conflicte nacional (tan a casa com a fora). I per una vegada, hem d’aprofitar que sembla que els polítics catalans estan fent passos en la línia de la resolució del conflicte nacional, per poder per fi treure’ns-el de sobre.

Si això s’aconsegueix, que encara està per veure, la lluita de les classes populars tant a Espanya com a Catalunya trobarà el camí lliure per avançar cap a l’assoliment de les seves reivindicacions. Les classes dirigents no es podran justificar en el nacionalisme i es veuran obligades a donar respostes o a apartar-se del camí. Però mentre el conflicte nacional no estigui resolt, ja podem anar dient missa (o 15M) que les classes dirigents seguiran tenint un filó d’on no pararan de rajar-hi els vots.

És a dir: aconseguirem canviar alguna cosa, diguem-ne alliberament social, si no resolem primer el conflicte nacional? La meva resposta ara mateix i vistes les dades, la realitat després de totes les eleccions del 2016, és NO. Els garants de la unitat d’Espanya seguiran rascant vots a costa dels nacionalismes perifèrics, i els peseudosobiranistes catalans seguiran fent la viu viu jugant aquí i allà mentre ploren per repartir-se les engrunes. Puc dir que no vull la independència si no és per canviar-ho tot? No. Perquè sense independència, al meu entendre, serà impossible canviar res enlloc.

El primer pas, també per les classes populars d’Espanya, és resoldre el conflicte nacional.

Per tant, independència sí; canviar-ho tot també, però pas a pas. Sincerament trobo molt més clau sentar les bases entre tots del futur país (identifiquem-ho amb el Procés Constituent) que no barallar-se per un IRPF modificable en qualsevol pressupost posterior.