Moltes coses estan passant aquests dies que em porten a pensar i escriure més del que el meu temps em permet :)! Però és que això enganxa i no puc evitar exposar algunes reflexions que m’han vingut al cap veient en Puigdemont, en Junqueras i en Romeva a Brussel·les, abans d’escoltar notícies, tertulians i tuits que acabaran tergiversant involuntàriament els meus pensaments, encara que em resisteixi amb totes les meves forces a la seva influència.

M’ha resultat molt interessant la conferència que han realitzat aquest vespre a Brussel·les els tres representants del govern català, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva. Amb una immillorable posada en escena, una sala plena amb capacitat per a 350 places, més la gent que no ha pogut entrar als passadissos, i expressant-se lentament i amb claredat (potser per donar temps als traductors) en quatre idiomes, han sabut transmetre la realitat catalana, la justificació, necessitat i inevitabilitat del proper referèndum del mes de setembre.

Tan en Raül Romeva com l’Oriol Junqueras han exercit amb qualitat la part que els hi tocava. Sobretot en Junqueras ha estat com sempre clar i didàctic sobre el perquè de la necessitat d’alliberament econòmic de les cadenes de l’estat espanyol. Un discurs però poc profund, potser pel temps limitat, que lloava el creixement econòmic català de l’últim any així com la disminució de l’atur, però no parlava del tipus de feina que s’està creant (sous precaris, condicions laborals que empitjoren) ni les reformes imposades per Europa que obliguen a retallar en serveis bàsics. No era plan de criticar Europa. Entenc, però, que l’objectiu era deixar el màxim de temps possible al president i entrar a aprofundir en tot plegat, no donava per aprofitar els escassos 60 minuts. Ho justifica? No ho sé, potser no era el lloc ni el moment.

Del discurs d’en Puigdemont me n’han quedat dues idees ben clares:

1) El referèndum es farà. I serà vinculant, res de pseudoconsultes tipus 9N. Senyors Lluís Rabell, Xavier Domènech, Joan Coscubiela, si no ho tenien clar, comencin-s’ho a creure. Perquè no crec que es pugui dir més clarament i en un espai més representatiu. L’únic dubte que em queda és si efectivament el tiraran endavant el setembre d’aquest any si, en un alarde de temeridad, finalment l’estat espanyol s’avé a negociar-lo.

2) L’afirmació clara, rotunda, explícita que Puigdemont no reconeix el Tribunal Constitucional espanyol com organ capaç d’impartir justícia.

Les dues idees m’han calat profundament ja que si tenia algun dubte sobre el referèndum del setembre, ara s’ha esvaït. Em resulta pràcticament impensable que havent assumit tan explícitament aquest compromís en un espai tan mediàtic, Puigdemont sigui capaç de fer-se enrere.

A més, en sentir-lo dir tan clarament a Brussel·les, que el principal òrgan de la justícia espanyola està polititzat i que, per tant, no exerceix de forma imparcial allò al qual està destinat, he interioritzat com de desvalguts ens hem de sentir els catalans envers l’estat espanyol. La demanda d’intervenció d’Europa en pro de la voluntat democràtica del poble català és quasi bé una súplica d’ampara

No m’han agradat les referències a l’època pagafantista convergent, recordant com a positius acords de crossa amb el govern estatal que en algun moment podrien resultar fins i tot vergonyosos. Entenc que està fet en clau d’intentar visibilitzar l’intent d’encaix que, de forma constant, Catalunya ha cercat amb Espanya. Però aquest encaix es pot intentar transmetre de moltes maneres. Amb l’explicació del procés frustrat de l’Estatut n’hi havia ben bé prou, per exemple. No calia fer referència a èpoques, en principi esperem que ja superades, de puta i Ramoneta (curiós que ara formi part de l’ideari dels comuns aquesta pràctica).

Sigui com sigui, ara mateix, si jo fos algun dels membres del govern espanyol, començaria a preocupar-me. Perquè no crec que es pugui dir més clarament. Nosaltres anem fent camí i, o ens intenten encalçar aviat, o això no hi haurà qui ho negociï. Evidentment, sóc dels que pensa que molt millor per tothom si tenim una sortida negociada. Però si no hi ha interlocutor a l’altra banda, avui em sento molt més convençut que tirarem endavant igualment.

Per acabar, un tuit que m’ha fet riure molt:

Bona nit :)!