Benvolgut Enric Millo,

M’entretinc a escriure-li aquesta carta, un cop escoltada l’entrevista que li va efectuar el passat 25 de gener na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. En aquesta entrevista feia una afirmació com aquesta:

Em resulta molt mesquí utilitzar la mort d’algú com a argument polític per denunciar… el què, senyor Millo? La ineficiència de la Sanitat Pública catalana? Aquella que vostès mateixos s’enorgulleixen d’haver-se carregat? És d’una baixesa insuperable, demagògia en sentit estricte i indocumentació flagrant, atès que a sobre, es queixa de la falta d’ambulàncies pediàtriques quan Catalunya és l’única comunitat autònoma que en disposa.

Incís: no arriba encara, però, al nivell d’indocumentació del seu superior, capaç de demanar que la web de la Generalitat tingui una versió en castellà… que efectivament ja té.

En fi, la demagògia forma part de l’ADN del PP tant com els sobres en negre, així que crec que, albiolades al marge, ja no s’escandalitza gairebé ningú al sentir-los. El càstig a Catalunya el tenen i el seguiran tenint a les urnes, senyor Millo, per això són cada vegada més residuals.

Tanmateix, el que m’ha motivat a escriure aquesta carta va un pèl més enllà de la obvietat que traslladava anteriorment. M’agradaria intentar rebatre un dels arguments més extesos en el relat que aboca tant el seu partit com la marca blanca taronja que els còpia facin el que facin: el suposat malgastar diners de “tots els catalans” en actes o actuacions amb l’objectiu de difondre o treballar per la independència.

Senyor Millo, aquests diners, com els que es doten a despesa de la conselleria d’exteriors, o per a la celebració d’un referèndum, és voluntat meva que es destinin a aquests temes. És més: exigeixo que així sigui. Perquè quan jo dono el meu vot a un programa electoral, el que sigui, el que estic fent és acceptar que els diners que recapta l’ens recaptador que toqui, es gestionin d’una determinada manera. És impossible que jo (o qualsevol persona que no sigui fanàtica o afiliada a aquest o aquell partit) estigui d’acord al 100% en com es gestiona la totalitat dels diners que es recapten. Però el que demano és que aquell partit que he votat compleixi el seu programa electoral, gestionant els diners en la línia que diu que farà.

Per tangibilitzar el que vull transmetre, poso un exemple que segur que l’ajudarà a comprendre’m: situem-nos amb unes eleccions autonòmiques pre moviment independentista, 2010 amb quasi majoria absoluta de CIU. Personalment no em semblava gens correcte que es destinés un % important del pressupost de la sanitat pública al concert de centres pseudoprivats i la subcontractació d’empreses diguem-ne poc transparents amb la gestió del diner públic (segurament vostè, senyor Millo, n’estava encantat en aquell moment i desconeixia el què era o perquè servia una ambulància pediàtrica). Però una majoria molt àmplia de ciutadans sí que ho volia, en el programa electoral de CIU hi figurava i per tant m’havia d’aguantar, fer pedagogia de la meva ideologia i intentar canviar-ho.

Amb les eleccions de 2015 passa el mateix. Una majoria molt i molt àmplia de la ciutadania ha decidit que vol que els seus impostos també es destinin a una finalitat en concret: la independència de Catalunya. Per tant, no fem demagògia barata dient que s’estan malbaratant els diners públics amb aquesta qüestió o que els ciutadans de Catalunya, la “Catalunya real”, no volen que els diners es gastin en aquest tipus d’actuacions. Som molts que estem contents i repeteixo, fins i tot exigim, que els nostres impostos serveixin entre d’altres coses per tirar endavant actes com el de Brussel·les. O conselleries d’exteriors. O un referèndum.

Per tant, SÍ, amb els seus diners SÍ senyor de Millo. Perquè la democràcia ha decidit que hi hagi una part de la gestió d’aquest diners que serveixi per ajudar a tirar endavant la independència. I en aquest procés ja sabem que ens enfrontem a actes il•lícits de la justícia espanyola, que poden tenir costos i conseqüències, així com el fet que algú com vostè pugui dir en un mitjà públic d’ampli abast barbaritats com la que ha dit, sense miraments, només amb la intenció d’afeblir l’argumentació independentista. Ho assumim, resignats, amb els nostres impostos i esperem que en tinguem prou per assolir el nostre objectiu.

Els nostres vots (més de dos milions, recordi) així ho legitimen.