D’entrada, tenim tres arguments de pes que per si sols haurien de resoldre el suposat conflicte lingüístic entre català i valencià:

  • Les disciplines científiques que tenen com a objecte d’estudi la llengua i les seves produccions, és a dir, la lingüística i la filologia, i els mateixos filòlegs i lingüistes tant del nostre àmbit com estrangers consideren que el valencià és el nom que reben històricament les variants lingüístiques del sud del domini lingüístic català. Variant, no idioma ni llengua.
  • La majoria de diccionaris d’institucions reguladores de la llengua (RAE, DIEC, AVL) defineixen el valencià com una altra denominació del català que només s’utilitza al País Valencià i com una variant dialectal del català/valencià.
  • El que és més important: hi ha una intercomprensió total entre els parlants de València i de la resta dels territoris catalanoparlants.

Per què hi ha intercomprensió? Les diferències que existeixen entre el dialecte valencià i el català estàndard (per no entrar en tots els altres dialectes) són mínimes i només afecten als nivells més flexibles de la llengua que no poden determinar en cap cas l’existència de dues llengües.

Quins són aquests nivells? Els nivells són la pronúncia (variacions de neutres i vocals àtones tancades), la morfologia (demostratius, pronoms febles i variacions en alguns temps verbals) i el lèxic (variació en el vocabulari, només; perquè les regles generals de formació de mots són les mateixes que la resta de varietats dialectals i socials del català). A més, són les mateixes diferències que trobem entre els dos grans blocs dialectals: oriental i occidental. I, a dins d’aquests blocs, les varietats concretes presenten lleugeres variacions entre elles: el balear, el lleidatà (dins del nord-occidental) i el septentrional o rossellonès (que òbviament incorpora lèxic francès, occità, etc.) i fins i tot en el central (també amb molta incorporació d’usos del castellà i de moltíssimes altres llengües a causa, per exemple, de la immigració).

De fet, si diguéssim que català i valencià són dues llengües diferents, per la mateixa raó, també ho hauria de ser el lleidatà, atès que el dialecte nord-occidental té molt més en comú amb el valencià que amb el central.

Quan podem parlar de llengües diferenciades? Quan es toca l’estructura més interna, i això és la sintaxi sobretot i, en menor mesura (però també amb una forta implicació si hi ha voluntats polítiques al darrere), l’ortografia.

En aquest cas l’ortografia adquireix gran importància perquè l’aplicació que es puguin fer en l’escrit de les variacions que hi ha en la pronúncia (jo miro/jo mire) tenen conseqüències molt greus per a la llengua (pels qui concebem la llengua d’una manera unitària, òbviament). M’explico: l’ortografia sempre ha tingut un estatus molt important en totes les llengües (vg. França, Alemanya, Portugal, per citar-ne alguns). Tant és així que, acadèmicament, sempre s’edita per separat a la gramàtica (atorgant-li una certa importància) i, socialment, és una mostra evident de la competència lingüística d’un parlant (vg. als fòrums com s’ataca la credibilitat d’algú en funció de si fa faltes d’ortografia o no).

Què vol dir això? Com sabeu, l’AVL ha editat una gramàtica, una ortografia i un diccionari paral·lels als de l’IEC. El fet que recullin diferències de la variant en una obra amb caràcter institucional, d’autoritat i representativa, quan abans ja eren comunament acceptades i normalitzades en tot el territori lingüístic (així com el lleidatà, balear i els altres dialectes perquè els parlants les utilitzen sempre i les escriuen en qualsevol situació) no només és una qüestió identitària o de reivindicació, sinó que dona el tret de sortida a la separació de les llengües perquè crea normes amb caràcter centrífug. El que ens podem preguntar és si en són realment conscients o no, del precedent que obren.

Si bé la majoria de normes de l’ortografia tenen una explicació etimològica i històrica, n’hi ha d’altres que són purament abstractes (com els diacrítics); si aquestes normes ortogràfiques a sobre es decideixen en funció de la pronúncia (com ha passat en molts aspectes de l’ortografia valenciana, i com també reclamen d’altres dialectes -i no té cap sentit), pleguem veles!

De totes maneres, això és molt relatiu, perquè les diferències només es donen en un 10 % dels aspectes ortogràfics i morfològics (conéixer, pésol); de fet, el 90 % de l’ortografia del valencià és idèntica a l’ortografia de l’IEC. Això evidencia i referma la falta d’elements diferenciadors entre el català i el valencià en el camp ortogràfic. Potser, llavors, hauríem de reflexionar sobre si és un tema d’identitat o de llengua, perquè tenim un bon grapat d’evidències que confirmen que no es tracta del darrer punt.

Per tant, realment no estaríem parlant de conflicte lingüístic en el sentit que hem descrit abans, ja que el discurs secessionista fa referència a dos genolectes molt semblants, que es reflecteixen en el gramolecte, cosa que no permet parlar de dues llengües diferenciades. Com deia Rolf Kailuweit, a Català heavy – català light: una problemàtica de la «lingüística de profans»:

«He anomenat les varietats estàndard i subestàndard “gramolectes”, és a dir un saber normativitzat en major o menor grau a través de textos de referència orals i escrits que transcendeix la competència individual. L’individu, a través d’un esforç d’aprenentatge, en pot adquirir una competència que romandrà sempre precària. La farà servir en situacions comunicatives marcades. En canvi, el “genolecte” que és la competència lingüística inqüestionable adquirida a l’infantesa de l’entorn relacional (“genos”’) sense esforç especial i que serveix a la comunicació expressiva i elocucional dins de l’entorn relacional esmentat sense connotació com a registre.»

Més aviat estaríem parlant de conflicte cultural o identitari, com deia Hanna Budig a Comunitat lingüística i conflicte lingüístic: revisió d’uns termes sociolingüístics respecte al discurs valencià:

«(…) els anys següents els valencians anticatalanistes van promoure el retret que la “norma barcelonina” havia oprimit la valenciana i parlaven d’un “imperialisme català”, al qual no s’havien de sotmetre: “no mos fareu catalans”. Però, si el comparem amb el conflicte espanyol-català, aquest “conflicte” no té cap base lingüística ―malgrat les diferències genolectals―, per la qual cosa es revela com a un conflicte cultural entre la identitat de València i la de Catalunya. Els valencians que defensen la idea que el valencià és una llengua “independent” del català, pretenen expressar una voluntat d’autoafirmació de la identitat valenciana i, per això, remarquen que no són catalans, no parlen català i no volen tenir res a veure amb Catalunya.»

En definitiva, una cosa és que es vulgui denominar valencià a aquesta varietat dialectal per qüestions identitàries o reivindicatives (molt legítim); l’altra és que, conscients o no, proposin una dissociació emparant-se en criteris científics i sota el paraigua d’una institució.

Si se’n surten, fan és un flac favor a aquesta concepció unitària de la llengua (molt necessària per afrontar la globalització en què ens trobem) i els qui certament en surten perdent som tots els parlants, parlem el dialecte que parlem i vinguem d’on vinguem.

Tanmateix, els fets són els fets, i el que demostren és que no les podem considerar llengües diferents.

REFERÈNCIES: