Benvolguts companys comuns,

Fa temps que la vostra lògica em té totalment intrigat. En els moments que estem vivint, de precintes, ús parcial de la justícia, sabotatges permanents en els recursos dels catalans (llegeixi’s beques)… Que és el que no esteu veient clar?

Amb l’article amb el qual vaig iniciar aquest blog hi volia reflexionar una mica, però tot i que intento posar-m’hi bé, no hi ha manera que els vostres raonaments m’acabin d’encaixar. Per això voldria deixar-nos per escrit un parell de consideracions.

Fent un ràpid anàlisi de context intern actual de Catalunya, crec que podem parlar de dos realitats difícilment qüestionables:

  • Existeix una majoria social que, a nivell de nació, reivindica un canvi d’estatus de sobirania, (tendint a absoluta).
  • Existeix també una majoria social que, respecte a la gestió del territori, s’apropa més a tesis progressistes, diguem-ne socialdemòcrates.

No crec que hi hagi gaire gent que pugui discutir aquestes majories. Eleccions recents i enquestes diverses així ho posen de manifest.

Si parlem de la gestació de la majoria nacional, aquesta és, sens dubte, multifactorial. Seria ser massa reduccionista i tendenciós dir que prové de la crisi o que és una invenció convergent. Si d’aquí un temps algú es dedica a estudiar-ne l’origen caldrà tenir en compte un munt de causes, com per exemple, l’existència d’un sentiment no respectat de pertinença, les dificultats econòmiques, la manca d’inversions, les ingerències en un sistema educatiu que, a nivell lingüístic, gaudeix d’un èxit demostrat, el tarannà amb tics preconstitucionals de la justícia espanyola (començant pel TC i l’Estatut, però també i perquè no, recordant la il·legalització de Batasuna). I una llarga llista amb la que no cal continuar en aquest post, però que tots sabem que es pot ampliar.

Aquesta multiplicitat de factors n’enriqueix progressivament el substrat perquè, al trobar-te constantment interpel·lat (“es pot saber per què heu iniciat tot això? Esteu bojos? Sou uns manipulats?”), et sents obligat a comprendre interiorment i classificar els motius pels que d’una forma o altra donés suport a la independència. Per tant, aquests raonaments assoleixen profunditat argumental i empoderen a les persones que se situen en aquest procés, fent-les partíceps (i claus), d’un projecte comú. Amb el qual col·laboren, a més, de forma totalment altruista (vegis voluntaris 9N o 6F proper).

A nivell intern, per tant, a Catalunya trobem una àmplia part de la població empoderada, amb voluntat d’implicació política i bolcada en la construcció d’un nou país amb un model de gestió social diferent.

Voldria pensar que, en general, com més participes, com més t’empoderes i fas teva la política, més t’apropes a tesis progressistes i de valor comú. En canvi, com més t’allunyes de projectes comuns al teu entorn proper, més t’acostes a l’individualisme i el campi qui pugui. Potser en parlo més endavant en un altre post.

Daltra banda, és innegable que podem entendre l’independentisme com un procés transversal, també respecte al propi model de gestió social que defensa. Els difícils equilibris a què obliga aquesta transversalitat en són un bon exemple. Estic convençut que un gruix important de gent s’ha hagut d’empassar gripaus molt grossos amb l’aprovació dels actuals pressupostos. La burgesia catalana condueix el procés? No ho crec, pero podria ser. Ara bé, és la CUP qui marca tempos (tothom sap ara quan toquen les seves assemblees territorials) i ERC qui estableix la base (no oblidem qui té una àmplia majoria de vots en unes hipotètiques properes eleccions). Per la meva part, seria ingenu pensar el contrari.

Vull pensar per exemple que la gestió d’aquesta legislatura, així com els actuals pressupostos, s’allunyen molt del que voldria el PDCat i encara més del que voldria la CUP. Però en canvi, potser no tant respecte al model d’ERC. Sigui com sigui, tot plegat és un gran exemple de transversalitat i capacitat de tirar endavant un projecte comú, més enllà de les divergències. No és això el que demanem als nostres fills per resoldre conflictes a lescola? Als nostres companys i equips per resoldre conflictes a la feina? Els hi diem: aparqueu personalismes i treballeu pel bé comú. Així és com es tiren endavant els projectes.

Canviem de terç. Fixem-nos un moment amb el context extern. Ens trobem dins d’un estat que es mostra absolutament beligerant amb els qui plantegen models alternatius, ja sigui Podemos o algú que fa passos per acostar-s’hi (llegeixi’s Pedro Sánchez). Haureu de remar molt a contracorrent per tal que els vostres homònims a Espanya arribin a ser una veritable alternativa amb capacitat de gestió social. Crec fins i tot que desde l’interior de Podemos se n’estan adonant d’aquest sostre i és per això que s’activen diferents propostes, que acaben xocant entre elles (diguem-ne pablistes i errejonistes). Això divideix i erosiona la base, els origens, del moviment:

Podemos no troba el desllorigador que els permeti arribar a ser realment alternativa. Crec sincerament que només ho aconseguiran si són capaços de desfer-se del nacionalisme espanyol. I aquest no deixarà de ficar-s’hi pel mig fins que deixi de mostrar-se garant de la unitat d’Espanya:

Va, més context extern. Mirem Europa. Centrada en polítiques econòmiques d’austerici, sense respostes als amplis problemes econòmics, socials i polítics que afecten als diferents estats membres. Sostres de dèficit que porten sagnants retallades i augments incontrolats de la desigualtat (vegis “El capital al segle XXI” de Thomas Piketty). Les úniques respostes, reactives totalment, provenen de països que no tenen cap altra alternativa, amb economia enfonsada i població extremadament cremada (vegis Grècia). Respostes contraproduents perquè en el context i situació dels que parteixen és impossible fer efectives les seves propostes. Tan contraproduents que fins i tot són obligats a acceptar retallades literalment rebutjades per la població en referèndum.

La resta, no em vull allargar, auge de populismes xenòfobs i extrema dreta antieuropeista.

En aquest context ens trobem a Catalunya. Petit territori però pròsper, amb situació estratègica privilegiada i gran part de la població empoderada i amb ganes de construir un país. Diré més, companys comuns. En aquest petit país estic convençut que el vostre projecte té un indiscutible espai electoral, amb proposta de valor potent centrada en la participació i implicació de la ciutadania, en el seu empoderament, al voltant de la gestió del seu entorn.

Al meu entendre, és indubtable que a Catalunya apunteu a un ampli sector de la població que podria trobar sinèrgies amb la vostra proposta. Sinèrgies que no trobeu (i difícilment trobareu) a l’estat espanyol, perquè lluitar contra l’argument de la unidad de Espanya ara mateix és buidar de vots a mans plenes la vostra barca. De la mateixa manera, girar-vos d’esquena al procés independentista us converteix en residuals a casa nostra. Afronteu amb enteresa el conflicte social, però us inhibiu d’enfrontar-vos al conflicte nacional (aquí en parlava fa un temps).

No creieu que el vostre suport al procés democràtic basat en un referèndum al que vosaltres ja fèieu referència fa temps, obriria la porta a aquesta possibilitat real de ser actors principals en el canvi que progoneu?

Imagineu un territori amb el potencial de Catalunya governat amb polítiques orientades REALMENT a la ciutadania. Imagineu ser actors principals d’aquestes polítiques. Imagineu poder ser exemple d’alternativa a les polítiques austericides d’Europa. Exemple també per la resta de territoris europeus.

Imagineu tot el que esteu perdent no donant suport al referèndum.

A què obeeix subeditar tot això a la voluntat d’un estat que trigarà desennis (si ho fa) a fer-vos cert cas? Agrairia que algú m’ho expliqués perquè fa molt temps que hi dono voltes i encara ho entenc.