Mirant-ho objectivament i des de la distància, és innegable que el 9 de novembre del 2014, 9N, va ser una jornada memorable. El seu significat simbòlic serà recordat durant molt de temps i, tot i no tenir caràcter vinculant, va servir per insuflar una dosi potent d’autoestima a l’independentisme. Pels que vam tenir la sort de gaudir-ne com a voluntaris però, crec que la jornada va esdevenir un xic més especial.

El primer que recordo clarament és la sensació de llevar-me massa d’hora en dia festiu, més d’hora fins i tot de l’hora que es desperten els nens (que ja és dir). Els nervis, l’estranya sensació de no saber què passarà o què estàs a punt de fer, no deixaven dormir. Fent el cafè matiner la meva companya em deia fent broma: “A veure si t’haurem d’anar a buscar al cuartelillo”.

Arribar a l’escola (oberta, això ja esvaïa un dels primers dubtrs), llegir instruccions, muntar urnes, constituir mesa, encendre ordinadors… Tot es feia amb un cert neguit, pas a pas, sense precipitacions. El sistema funcionarà? La metodologia utilitzada, a manca de cens, serà 100% fiable? Segur que hi haurà qui ens vulgui acusar de tupinada, no cal que li donem motius… Però el més important: vindrà gent?

Finalment no cal que hi pensem gaire més perquè de sobte entra algú que ens informa: “A fora hi ha una cuada de gent que dóna la volta a la cantonada”. Encara ara se’m posa la pell de gallina. Tothom estava a punt però tal i com es van encendre les cares dels meus companys voluntaris, vaig comprendre que finalment s’havien fós tots els dubtes: si ho fèiem bé, allò seria un èxit.

El dia em passa molt ràpid dins el meu cap. Impossible recordar totes les persones que ens van donar les gràcies per ajudar a fer-ho possible. Les cares de felicitat les resumiré en la d’una padrina que, amb els ulls mig plorosos, va passar taula per taula repartint magdalenes, fetes per ella, (boníssimes per cert, si em llegeix li torno a donar les gràcies). “Sempre us agrairé que m’hagiu permès viure aquest moment”. Li vam notar molta història al darrere. “Això és cosa de tots” responíem. Tots els que vam participar, ho vam fer possible. Tant de bo ella, tots, puguem votar aquest setembre.

Recordo com va córrer com la pólvora el vídeo d’en Mas abraçant-se amb el David Fernàndez. Segon gran moment de pell de gallina. Allà per fi ens n’adonàvem de la importància de la transversalitat del nostre projecte. El vídeo me’l va ensenyar una noia de 13 anys que es va quedar fins a l’última papereta escrutada. Estava fascinada per l’aura de felicitat que inundava la sala, i la seva mare no la va poder treure d’allà fins que no li vam mostrar el resultat. “Poseu-vos les piles perquè si no ho aconseguim nosaltres ho haureu de fer vosaltres”, li vaig dir abans de marxar. Em va mirar sense dir res amb els ulls com a plats, mentre s’acomiadava acompanyada per sa mare i un somriure d’orella a orella.

El moment personal més emotiu, tercer gran moment de pell de gallina, va ser el de votar, evidentment. Ens vam haver d’esperar a tancar el col•legi per poder votar. Sincerament, quasi ni me’n recordava que havíem de votar i quan me’n vaig adonar, ja estava a la cua amb el sobre a la mà. I el vaig llançar amb ràbia, òstia per fi. Tant de bo tot plegat serveixi d’alguna cosa. Escrutini clavat (vam quadrar a la primera), 70% de SÍ i cap a casa.

Ni una mala cara en tot el dia. Cap incident de cap tipus, fins i tot vam riure amb el paio que literalment ens va dir “yo soy español y vengo a votar NO”. Pues muy bien señor y nosotros que nos alegramos de que pueda hacerlo. Tampoc la gent a qui no vam deixar votar (molts), per problemes amb el padró o el DNI caducat. Fins i tot n’hi havia que venien de fora i que no ho van poder fer i se’n tornaven resignats. Érem molt estrictes, l’ocasió ho requeria i tothom, TOTHOM, ho va entendre.

Passat tot aquest temps vist el que es va veure, com ho vam fer, l’orgull de la gent de poder participar i votar, és inadmissible que tres de les persones que ho van fer possible, Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, avui es trobin en aquesta situació. Mai com avui he trobat més motius per voler fugir d’un estat amb tanta alergia a la democràcia com és l’espanyol. Jo no vull viure en un estat que té aquesta manera d’entendre la democràcia. No vull que els meus fills hagin de patir aquest tipus de totalitarisme encobert.

Tota aquesta gent que dubta, que no ho veu clar… Quins arguments ens donen? Digueu-nos sisplau per què ens hem de quedar en un estat que maltracta així la democràcia.

Per la meva part, el meu agraïment a tots els que ho van fer possible, Mas, Ortega, Rigau, però també David Fernàndez, Quim Arrufat, Oriol Junqueras i la llarga llista que segur que desconec. Esperem que aquesta injustícia, tal i com diu l’Oriol Junqueras, sigui el que primer corregeixi la nova república catalana.