L’article d’en Roger Palà

M’ho passo molt bé mirant com fluctua l’espai dels comuns, la veritat. Ahir en Roger Palà ens deixava aquest article a El Crític La nova dreta independentista catalana on disparava a tort i a dret, amb noms i cognoms, sobre uns quants suposats eixalebrats que es dediquen a fer de l’independentisme la seva “ortodòxia” (sisplau, que ningú se m’enfadi, si trobeu una paraula millor, digueu-me-la i la poso).

Sincerament, crec que no és un bon article. És evident que com més gran és el moviment, més maneres de pensar individuals aglutina i per tant, més maneres diverses d’expressar aquest pensament acabes trobant pel món. Tampoc seré jo qui defensi la manera d’expressar-se de les persones que en Roger Palà cita a l’article. Sóc persona d’intentar no ser contundent amb les paraules i sempre tendeixo a pensar que el meu interlocutor tindrà les seves raons per pensar i argumentar com ho fa. Però estem parlant d’un reducte de Twitter, 5 o 10 persones amb molts seguidors que és pràcticament impossible que puguin ser anomenats la “nova dreta catalana” a l’estil Tea Party. Ni pel fons ni per la forma del què diuen.

A més, però, en Palà aprofita l’eixalabrament del sector per llençar adjectius com misògin, masclista o racista, a banda d’equiparar-los al sector més radical del conservadurisme USA. Això veus, ho trobo greu. Jo espero d’un mitjà com El Crític (que fa temps que segueixo, i content) que sigui efectivament rigorós amb el que escriu i publica, com acostuma a ser-ho. En Palà, a la seva bio de Twitter diu literalment:

Si no és d’investigació, no és periodisme.

Doncs en aquest article no ha investigat massa. Deixa anar tota la seva ideologia i no aconsegueix posar-hi fonaments, de manera que coixeja de forma evident i s’acaba estimbant. Concreto: on són els exemples del que diu? Acusar a algú de masclista, misogin o racista és greu. Només posa dos exemples de piulades dels citats on, en cap cas, es justifiquen aquests adjectius. De fet, en tot l’article no hi ha cap referència que exemplifiqui perquè els està insultant d’aquesta manera. L’únic que trobem per justificar el que diu és un enllaç a una notícia de El Periódico d’un professor d’universitat expulsat per insults a Twitter a membres de la CUP. L’enllaç de l’article d’en Palà que porta cap a la notícia diu així:

(…) o contra Anna Gabriel (una “puta amargada”).

Però fas clic a l’enllaç i a l’article de El Periódico no apareix l’Anna Gabriel per enlloc. Ni insults misògins. Ni tan sols cita els interlocutats. Només un professor d’universitat expulsat per insults a Twitter a membres de la CUP.

En fi, no m’allargo amb aquest tema, no em ve de gust parlar del Fossar de les Moreres (ja en vaig parlar aquí en el seu moment), ni de la dreta USA enfront la suposada dreta catalana, conclusió d’una superficialitat extrema, del nivell:

https://twitter.com/cartaoberta/status/833625111659999232

Al meu entendre, l’article d’en Roger Palà és un error d’article que més ben elaborat podia haver estat diferent i molt més interessant. Amb l’afegitó que, d’una banda, ha donat peu a que les rèpliques dels “criticats” fossin punyents i entenedores (de manera que ha acabat essent contraproduent) i de l’altra, apuntala el procés de creació d’aquest marc mental pervers en el que l’independentisme és només patrimoni de la burgesia catalana (marc en el que el sector eixalabrat de l’unionisme comú també es mou amb molta comoditat).

En Roger ho pot fer (i ho fa, perquè ho ha demostrat) molt millor.

L’espai dels comuns

Però s’ha de reconèixer que és ben curiós tot el que dóna de si l’espai en el que es mouen els comuns. Resulta que a la vegada que estava passant això, i plovien les crítiques cap al citat article, en Joan Tardà es despenjava amb el següent comentari:

Sumem-hi això: avui també els membres de la mesa del Parlament de Catalunya rebien una nova querella de la fiscalia per la seva suposada desobediència a les ordres de l’imparcial Tribunal Constitucional. Però… tots els membres? No, tots no. En Joan Josep Nuet en quedava exculpat perquè “no pretendía como los querellados incumplir los mandatos del TC, ni llevar adelante un proyecto político con total desprecio de la Constitución de 1978”. Es veu que la fiscalía ja jutja intencions, ara. Justícia espanyola.

Sigui com sigui però, crec que aquesta decisió ajuda a pensar que a l’Estat té molta reticència a que els comuns se sumin al projecte del referèndum NO pactat. Si ho mirem fredament, la peça que acaba per encaixar la legitimitat del referèndum, sigui pactat o no, són els comuns fent campanya per anar a votar. Si s’aconseguís, estaríem parlant d’un increment notable de la crida de la participació, un factor molt important per legitimar el resultat.

Per tant, penso que potser és un espai que internament estem intentant apropar (piulada d’en Tardà) a la vegada que des de l’Estat treballen per allunyar (accions afavorint en Nuet, amb la intenció de dividir). Si bé n’hi ha algun que sí que ha comprat de seguida la jugada de l’Estat (El món es feia ressó d’aquestes declaracions: Coscubiela creu que la Fiscalia no ha actuat per raons ideològiques) en Joan Josep Nuet ha explicitat, també a Twitter, com de malament els havia sortit la jugada:

Hi ha moltes forces internes i externes implicades en trencar allò que de forma transversal uneix a moltes persones en aquest país: la independència. La nostra força és la unitat en l’objectiu comú. I vull pensar que tots aquells que estan a l’entorn de l’espai dels comuns s’acabaran sumant al projecte, també en Roger Palà.

Un raig de llum entre tant soroll

Enmig de tot aquest embalum de crítiques, rèpliques i contrarrèpliques, he gaudit de l’oportunitat de llegir aquest article de n’Elisenda Rovira Per què no vull ser tertuliana a Media.cat, mitjà que poc a poc va ocupant més espai en el meu cor.

Té tanta raó que no en pot tenir més.

Com d’acostumats estem a la totologia de tertúlies, com l’anomena l’Elisenda. A afirmacions taxatives disparades per personatges que creuen que la seva suposada reputació és sinònim de poder dir veritats universals sense contrastar-les. Amb contundència. Sense possibilitat de rèplica. Amb condescendència pròpia d’un aire de superioritat que et menysprea.

L’Elisenda ho caça amb la testosterona, amb una manera de fer del sexe masculí que tendeix a aquesta taxativitat i que, conseqüència de la seva impostada contundència, contribueix a reduir la presència als mitjans del sexe femení (per omisió o per assimilació). Lliga molt amb la tesi del “machismo discursivo” que defensa n’Ignació Sánchez Cuenca a La desfachatez intelectual, llibre de capçalera que no em cansaré mai de citar.

Coincideixo amb ambdós. Trobo molt necessària una rebaixa de la testosterona de tertúlia, afegint-hi més pauses per a la reflexió i, sobretot, molt més dubtar d’allò que un mateix està dient. Una de les moltes conclusions que vaig treure del llibre del professor Sánchez Cuenca va ser que, en un enfrontament dialèctic, el més important és pensar que et pots estar equivocant. Perquè és el dubte el que farà créixer els nostres coneixements.

Molt interessant i recomanable l’article de l’Elisenda, de veritat, narrant una experiència viscuda i traient-ne unes conclusions que em semblen molt encertades.

En fi. Un dia amb múltiples situacions (passo de fer referència al tal Urdangarín) a les que he volgut donar un fil comú. Tot i que he de reconèixer que hi ha una cosa que em grinyola: el propi Roger Palà ha repiulat l’article de n’Elisenda Rovira. Com pot ser doncs que no apliqui de cap manera la lògica que se’n deriva, publicant un article sobre la dreta catalana amb tota una inegable càrrega de testosterona?

Vaja, que potser passa que n’ha fet una lectura transversal, amb tota la pluja de tuits que li ha caigut a sobre avui… 😉