Benvolgut Jaume Asens,

Avui hem vist com des del consistori fèieu (concretament tu, Jaume) la presentació i aprovació inicial del nou Codi Ètic de Conducta municipal. Sigui dit d’entrada que ho considero molt bona notícia i que crec que és cap aquest tipus d’accions cap on hem d’avançar. Però, a pesar de la bona nova, no tot ha estat positiu, ja que s’hi ha ficat pel mig la contractació d’assessors i llavors el tema de l’ètica ja s’ha empantanegat una miqueta. És per això que m’has remès aquesta explicació, de la qual t’estic sincerament molt agraït:

Tot i això, hi ha algunes coses de la teva argumentació que em grinyolen i el motiu principal d’aquesta carta és posar-les de manifest. Bàsicament, el raonament que et voldria fer gira entorn de tres eixos:

1) Comparacions amb el govern anterior de CDC. No em serveixen com a argument. És més, perjudiquen i són contraproduents envers els altres. No es pot basar el 50% de la pròpia argumentació en allò que van fer els d’abans. No m’agraden els “i tu més” o els “i tu, quan governaves, què feies?”. Deixa’m dir-ho, és l’exemple més clar del que fins ara entenia com a vella política. Enlloc de justificar la decisió en base a raonaments profunds i fonamentats, es fa atacant el partit contrari per les seves actuacions anteriors. És justificat que hom argumenti que fa menys malament una actuació perquè el govern anterior també la feia malament? En cap cas. L’actuació se segueix fent malament.

Això NO és útil i simplement contribueix a generar desafecció política. En el meu cas, preferiria que s’establissin diàlegs del tipus:

  • Oposició: no estic d’acord en aquest tema
  • Govern: doncs ho fem per motiu A, motiu B i motiu C
  • Oposició: d’acord amb A, però B i C afecten a D.
  • Govern: està contemplat i es solucionarà amb E.

I així successivament. Raonaments profunds, ben fonamentats. Perquè si la resposta tendeix a “doncs per què no ho vau fer quan governàveu”, la pèrdua de la profunditat que podria tenir el diàleg és total.

Per cert, sóc molt conscient que ho fa tothom, però no m’agrada sentir-ho de persones amb les que comparteixo cert tarannà. I són coses que m’agradaria que els nostres representants canviessin.

2) La situació legal: es veu que el nou Codi Ètic té un rang menor que la llei que permet el nomenament a dit sense filtres d’assessors i per tant, no s’hi pot fer res. Bé, en aquest punt no hi puc dir gaire ja que ho desconec i confio en el que em dius. Tot i això, al meu entendre, el que consideraria adequat és estar treballant (també) en la modificació d’aquesta llei de rang superior. I sent així, remetre el Codi Ètic, pel que fa als assessors, a allò disposat a la citada llei. Perquè no trobo gaire normal que algú pugui contractar amb diner públic una persona amb qui té vinculacions afectives. Però això em remet ja directament al tercer punt perquè…

3) Sembla que no ho trobes malament, Jaume. És a dir, tant en la teva intervenció oral, com en el text que ens has fet arribar, crec entendre (corregeix-me si no és el cas) que no hi veus inconvenient a que una persona del govern contracti com a assessor personal algú amb qui té vincles afectius. I això potser és el que em dol més, ja que al meu parer és molt i molt negatiu tant per la política com per la ciutadania que es puguin realitzar aquest tipus d’actuacions.

Si és que, sense voler-ho, ja genera molts dubtes al voltant de la professionalitat de la persona contractada! Perque no em negaràs que permetent fer les coses així, podríem acostar-nos perillosament a l’enxufisme. No oblidant que, en certa manera, els guanys monetaris de l’assessor reverteixen en el contractant.

Crec sincerament que hauria d’estar prohibit actuar d’aquesta manera perquè no es ètic. A més, el filtre per ser “assessor” hauria de ser més exhaustiu a nivell professional i sense vincles afectius, parentius o de grau de consanguinitat, etc. que poguessin generar dubtes al voltant de la contractació. A la vegada, un motiu de cessament immediat podria ser que es descobrís una ocultació en aquest àmbit.

Comprenc el sentit polític amb què empres la paraula “confiança”, però segur que es poden trobar bons professionals de la pròpia corda per ocupar aquest càrrec sense necessitat que el contractat sigui marit, muller, cosí, germà, etc. del contractant.

Perquè també estem parlant dels diners de tots i amb això s’hauria d’intentar jugar el màxim de net possible. Però sobretot perquè com a ciutadà estic força fart que em prenguin el pèl. I en aquest cas, justificar que es pugui contractar a la parella a dit, com a assessor, ho trobo de tot menys ètic.

Bé, és la meva opinió i aquí la deixo. Espero sincerament Jaume que et resulti interessant.

Sense més, una cordial salutació.