La classe obrera suportem des de fa anys un bombardeig constant contra la sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions de la Seguretat Social, maldant per augurar-nos grans problemes de pervivència a mitjà/curt termini.

La realitat, però, ens mostra que mentre es publicaven informes i estudis anunciant la mort del Sistema, des dels anys noranta, any rere any, el Sistema Públic de Pensions presentava superàvit. Concretament, en el Règim General de la Seguretat Social, els ingressos eren superiors a les despeses. Tant és així que si s’hagués estalviat el superàvit des de l’inici, pensant en el finançament del Sistema de Pensions, actualment tindríem un capital acumulat de més de 519 mil milions d’euros, segons l’informe del secretari general confederal de CCOO en la seva compareixença, el passat novembre de 2016, davant la Comissió Parlamentària de Seguiment del Pacte de Toledo.

Aquest superàvit perdurà fins a l’any 2012, però només s’havia convertit en estalvi a partir de l’any 2003, amb la creació del Fons de Reserva del Sistema de Pensions. L’any 2012, doncs, el superàvit deixa de produir-se.

Els efectes de la crisi van “in crescendo”, junt amb els mals auguris del futur, teixint una mena de teló de fons de “no hi ha res a fer”. Al mateix temps, el Govern de Madrid, fent ús de la seva majoria absoluta, es va polint la “guardiola” dels pensionistes.

Les solucions que s’arbitren per a resoldre el problema són les retallades, argumentant que ens trobem davant una crisi estructural del sistema.

El Govern, però, té un altre problema greu, el de la banca, i li cal demanar ajuda a la Unió Europea.

Segons el Boletín Económico del Banco de España de juny de 2012, la Comissió Europea desemborsà més de 40 mil milions d’euros a través del Mecanismo Europeo de Estabilidad. És clar que no pas gratis, sinó amb unes condicions ben explícites: mesures específiques per als bancs, reformes relatives a la gestió i institucionals; supervisió i regulació del sector financer; control estricte del destí últim dels fons rebuts; control, també estricte, del compliment dels compromisos assumits pel Govern espanyol en el Pacte d’Estabilitat i Creixement; endegar un major esforç fiscal, així com la revisió de les pensions, tal com el Consell Europeu vol i reclama. El no-compliment d’aquestes condicions i recomanacions comportaria la suspensió del Pacte.

Això encara no és tot. L’acceptació de tots aquests compromisos troba empara en un altre compromís de l’Estat per garantir, davant la Unió Europea, la salvaguarda de l’estabilitat pressupostària i la convergència amb les economies de tots els estats membres de la Unió Europea.

Aquest compromís previ consisteix, ni més ni menys, en la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola (CE), promoguda pel Govern del PSOE, en conxorxa amb el PP, i aprovada el 27 de setembre del 2011.

D’aquesta reforma legal en ressaltem la seva rigidesa, atès que es tracta d’un principi constitucional

Aquesta reforma estableix un nou redactat a aquest precepte constitucional imposant, entre d’altres obligacions, que “… els crèdits per a satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions estarà sempre inclòs en les partides de despeses dels pressupostos i gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmena o de modificació per tal que s’ajustin a les condicions que la llei empara”.

La reforma de l’esmentat article també imposarà el principi d’estabilitat pressupostària i de sostenibilitat financera.

D’aquesta reforma legal en ressaltem la seva rigidesa, atès que es tracta d’un principi constitucional. Això ho reflecteix la sentència del Tribunal Constitucional (TC) número 56/2014: “… aquest principi es configura per articular la política econòmica general integrada en el conjunt sistemàtic de la CE. Que els poders públics tenen l’obligació de cercar la igualtat, eliminant les situacions que són contràries com, per exemple, la desigualtat econòmica, social, cultural, utilitzant per a tal fi els recursos pressupostaris per tal d’assolir l’equitat i la igualació social que garanteix la pròpia CE”.

En canvi, passa que el principi del control pressupostari predomina per damunt de la resta de drets fonamentals o principis constitucionals, en lloc de cercar una escaient interacció entre els distints nivells normatius (internacional, comunitari, intern), d’acord sempre amb els paràmetres constitucionals.

Altrament dit, la nova redacció de l’article 135 de la CE pateix el defecte de manca de maniobrabilitat, en contrast amb la resta de principis. El control pressupostari constitueix una obligació incorporada que veda l’exercici de la ponderació i l’ajustament, tal com ho fan la resta de principis fonamentals. I, en darrer terme, aquesta mancança l’allunya dels mecanismes de la sobirania popular.

S’ha ordit un entramat (“lligat i ben lligat”) que comprèn, des de l’imperatiu legal constitucional fins a la crisi econòmica, venuda com a estructural pel que fa al Sistema Públic de Pensions, i acabant en les obligacions contretes amb la Unió Europea a canvi del préstec per rescatar la banca privada. I ara l’Estat ha de complir. I segons ells, complir és retallar per acceptar la garantia del deute i els seus interessos.

A aquest panorama de crisi i mals auguris, cal sumar-hi també les expectatives demogràfiques, que venen a afegir-se a les causes que justifiquen la reforma del Sistema Públic de Pensions, segons interpreta l’Estat.

Reforma que endega el Govern amb l’aprovació de la Llei 23/2013, de 23 de desembre, reguladora del Factor de Sostenibilitat i de l’Índex de Revaloració del Sistema de Pensions.

Aquesta llei és fruit del compromís de l’Estat amb la Unió Europea per a reduir el Sistema de Pensions

Aquesta llei, posterior a un informe tècnic molt comprometedor ordenat en la Llei 27/2011, pretén justificar-se per poder mantenir la proporcionalitat entre les contribucions al Sistema i les prestacions que se n’esperen. És més cert, però, que és fruit del compromís de l’Estat amb la Unió Europea, com hem fet palès, per a reduir el Sistema de Pensions. Això explica la manca de plantejaments dirigits a esbrinar si escaurien altres solucions per a garantir la sostenibilitat del Sistema. Manca de plantejaments alternatius, certament, puix que es promou directament un canvi en el Sistema de Pensions.

No hi ha mesures en positiu encaminades en pro de la sostenibilitat, com, per exemple, la millora d’aspectes del Sistema, sinó que s’apunta, insistim, en la recerca d’un sistema nou. Això sí, sense dir-ho (“sin que se note”). Sistema nou del qual les/els pensionistes actuals i venidors suportaran la major part del risc de l’envelliment.

Fent un xic la vista grossa, podem dir que, amb la Llei 27/2011 i el Reial Decret Llei 5/2013, s’esgoten les mesures paramètriques orientades vers la sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions. I, a partir de la Llei 23/2013, s’instauren noves mesures reguladores, com són el Factor de Sostenibilitat i l’Índex de Revaloració del Sistema de Pensions, que, insistim, ens menen a un nou sistema de cobertura mínima.

En el preàmbul d’aquesta llei es diu que “… en la regulación efectuada por esta Ley, el Factor de Sostenibilidad ajusta la pensión inicial de jubilación de manera que el importe total que perciba a lo largo de su vida un pensionista que acceda al Sistema de Pensiones dentro de un cierto número de años y que previsiblemente tendrá mayor esperanza de vida sea equivalente al que perciba el que se jubile en un momento anterior. Para ello relaciona la esperanza de vida estimada en ambos momentos”.

Se’ns diu que l’ús d’aquest paràmetre, el Factor de Sostenibilitat, és per a mantenir la proporcionalitat entre les contribucions al Sistema i les prestacions esperades, basant-se en les variacions de l’esperança de vida per a obtenir un repartiment equitatiu de les pensions.

Es tracta d’un mecanisme orientat a limitar el creixement de les pensions blindant la despesa: a major esperança de vida, menys import de pensió per a mantenir el mateix cost.

Aquesta limitació del creixement de les pensions és reblada, òbviament, per l’Índex de Revaloració de les Pensions, però abandona l’objectiu del manteniment del poder adquisitiu, i es configura a partir dels ingressos i despeses del Sistema i en unes variables valorades pel Govern. I ja es veu que el Govern només té un objectiu: complir amb Brussel·les per imperatiu constitucional. En aquest sentit, fa un ús interessat i enganyós del Factor de Sostenibilitat per l’orientació a retallar drets i expectatives de dret, en lloc de mantenir i revitalitzar el sistema injectant-li recursos. Redueix en lloc de fer créixer, fins al punt que el nom escaient seria el de “Factor de Devaluació del Sistema”.

El Factor de Sostenibilitat és una plaga que ens ve al damunt, reblada amb l’altra plaga: la de l’Índex de Revaloració

Així mateix, el Factor de Sostenibilitat basat en l’esperança de vida no és transparent en la forma d’obtenció de les dades per a determinar aquesta esperança. Parteixen de les taules de mortalitat de les/els pensionistes jubilats de la Seguretat Social, elaborades per la mateixa Seguretat Social des de l’edat de 67 anys com a referència. Aquestes taules seran lliurades cada 5 anys, iniciant l’aplicació el dia 1 de gener de 2019. Cada període de 5 anys projectat, serà relacionat amb l’esperança de vida coneguda dels 5 anys anteriors. Sembla talment la teoria de Juan Palomo.

Avancem també que la utilització de l’esperança de vida com a paràmetre determinant no millora el que s’utilitzava, l’IPC, sinó tot el contrari, ni millora els ingressos o les taxes de dependència, ni les polítiques destinades a la natalitat, ni les migratòries per atreure altres països al nostre mercat de treball.

L’esperança de vida la basa en persones sanes, prescindint de la variabilitat que aporten altres factors, com per exemple l’obesitat, les discapacitats, malalties cròniques i altres. Tampoc no té en compte el possible component discriminatori per raó de gènere, atès que l’esperança de vida és major en les dones que en els homes. I no obviem, finalment, l’aspecte social: “la pobresa assalariada”. Dit amb paraules de David Fernández, exdiputat de la CUP: “En aquesta crisi que va per barris i que va per classes, el diferencial de l’esperança de vida decau 11 anys segons si es viu en una avinguda de Pedralbes o en un carreró de Can Peguera”.

En definitiva, el Factor de Sostenibilitat és una plaga que ens ve al damunt, reblada amb l’altra plaga, de la qual ja patim els efectes, la de l’Índex de Revaloració, que, oculta en una expressió matemàtica, imposa una altra escapçada de pensions menystenint l’evolució del cost de la vida.

Recapitulant. Ens trobem que, amb la Llei 27/2011 i el Reial Decret Llei 5/2013, es dificulta més l’accés a la jubilació ampliant l’edat fins els 67 anys, a implantar definitivament l’any 2027, mantenint excepcionalment la jubilació ordinària als 65 anys en el cas d’acreditar 38 anys i 6 mesos de cotització. En general, però, s’exigiran 67 anys i 37 anys de cotització per assolir el 100% de la pensió.

Aquesta reforma, però, tindrà poc recorregut real degut a la implantació de la Llei 23/2013. Amb aquesta llei ja no es tracta de tornar a endurir els requisits d’accés a la jubilació, sinó que es tracta de torpedinar la mateixa línia de flotació del Sistema Públic de Pensions, com hem fet palès.

El Govern ens imposa uns indicadors de crisi com si fossin únics: la despesa creixent de les pensions, la creixent també precarietat de les cotitzacions, l’envelliment de la població. I amb tot això pretén justificar aquesta Llei.

Sabem que hi ha interessos ocults del capital i del món financer, que malden per atraure cap als fons privats els diners de les pensions

Nosaltres, en canvi, no hem d’acceptar aquests indicadors, perquè sabem que n’hi ha d’altres que ens afavoreixen: la millora de la producció, la millora de la capacitat de repartiment i de redistribució de la riquesa, la possibilitat de finançar les pensions amb d’altres recursos, a més de les cotitzacions, de la mateixa manera que es financen carreteres, l’exèrcit, la monarquia, etc.

Nosaltres no podem acceptar el problema tal i com ens el presenten, perquè sabem que hi ha interessos ocults del capital i del món financer, que malden per atraure cap als fons privats els diners de les pensions. I ja ho fan sense cap vergonya: les asseguradores volen fer-se amb un bon tros del pastís de les pensions.

Per això lluitem per afrontar el problema en profunditat, en les causes, negant la crisi estructural del Sistema Públic de Pensions, recuperant la capacitat econòmica del Sistema sense devaluacions i rebutjant la funesta Llei 23/2013, exigint-ne la seva derogació.