No fa gaire llegia una entrevista que li feien a en Germà Bel en la que reconeixia que potser, un dels problemes que vam tenir el 27 d’octubre, va ser que el nostre govern va actuar amb un caràcter massa “paternalista”.

Això em va fer pensar, ja que, relacionant opinons, he estat present en moltes converses en les que diverses persones argumentaven de la següent manera: si vam ser capaços de defensar l’1 d’octubre, també haguéssim estat capaços de defensar la independència. Encara avui, tot sovint, escolto aquest argument.

Al meu entendre, ambdues argumentacions s’entrelliguen en el següent punt: les persones, en sentit global, ens vàrem saber organitzar l’1 d’octubre. Per tant, el 27, el govern ens hauria d’haver explicat què passava i deixar-nos decidir. I sí, efectivament, la transparència hagués estat clau. Haurien d’haver explicat una cosa del tipus: ens estan amenaçant i no volem sentir-nos coresponsables de la resposta repressiva d’un estat malalt. I deixar que les persones decidíssim.

No dubto del que haguéssim decidit la majoria: defensar la República.

I justament voldria reflexionar sobre això: efectivament estàvem preparats per decidir defensar la República? Voldria posar la resposta en relació a allò succeït l’1 d’octubre, comparar i extrapolar unes conclusions que em portaran fins al 21 de desembre.

L’1 d’octubre

Aquell dia, i els dies anteriors, es presentava una situació en la que es definia un objectiu molt clar i diàfan: defensar les urnes. I aquest, si fem un anàlisi més o menys sensat de l’objectiu, veurem que compleix amb escreix els cinc requisits cabdals que ha de tenir un objectiu per ser considerat “intel·ligent” o “SMART”:

  • Especific: allò que es pretenia estava ben definit, era clar, tangible i es concentrava en ubicacions específiques i definides inequívocament amb anterioritat (els punts de votació).
  • Assolible: la multiplicitat de punts de votació sumats a una limitació temporal molt determinada i a la manca de personal necessari dels del “que nos dejen actuar” per tancar-los tots, feia previsible percebre que, en la majoria dels punts de votació, l’objectiu es tiraria endavant. I més tenint en compte el cens universal, sabut a primera hora. Objectivament, l’objectiu es presentava com a clarament assolible.
  • Límits temporals abastables: la defensa del referèndum començava hores abans (divendres, dissabte) i acabava el diumenge, com a molt tard, a les 23h. Representava un esforç molt important, però quedaven molt clars quins límits temporals tenia la inversió d’aquest esforç.
  • Medibles: tant el cens com el recompte de vots permeten saber fins a quin punt l’objectiu ha estat assolit o no. Fins i tot permeten saber en quins punts, les distorsions (càrregues dels tarats) han afectat a la medició final del resultat.
  • Rellevant: tal i com era plantejat, l’execució amb èxit del Referèndum prenia una rellevància cabdal en tot el procés cap a la independència, ja que era presentat com l’última peça que mancava de cara a conèixer la voluntat majoritària del poble català, internament i externa.

En aquest context, l’estratègia per aconseguir assolir l’objectiu era força clara: tothom va entendre què era necessari per tirar endavant allò que se’ns plantejava. I tot i ser estrategues clarament amateurs, val a dir que ho vàrem aconseguir amb un èxit notable.

Vull fer un petit incís: fixem-nos fins a quin punt era clara l’estratègia a seguir per assolir l’objectiu, que per primera vegada l’organització popular d’un event independentista va “desobeir” les directrius provinents durant els dies previs de les entitats sobiranistes (cues fora, amb les paperetes a la mà i les escoles tancades). Moltes de les persones que volien fer possible el referèndum, van decidir tancar-se a les escoles dies abans, contravenint les directrius d’aquestes organitzacions (que en alguns casos, fins i tot, demanaven a la gent que estava a les escoles, que marxessin cap a casa). Fent-ho així, per organització popular, vam mantenir les escoles obertes.

En conclusió, l’objectiu era clar, diàfan, i tothom el percebia com a assolible. L’estratègia, molt primària i bàsicament quantitativa, podia permetre tirar-lo endavant. I ho vam aconseguir. La capacitat organitzativa popular que estem demostrant està adquirint uns nivells extraordinaris.

El 27 d’octubre

Rellegint a dalt les 5 característiques bàsiques que ha de tenir un bon objectiu, crec que queda ben clar que no en teníem cap ni una controlada per la fita del 27 d’octubre. En faig una interpretació ràpida.

L’objectiu, com en el cas anterior, era també força clar: defensar la República. Ho podíem aconseguir? Mirem-ho, aplicant els mateixos conceptes anteriors:

  • Específic: defensar la República és un intangible. Durant tots els dies previs no es va concretar quines eren les ubicacions clau a controlar per poder tirar-la endavant. Ni quanta gent era necessària, per exemple. O de quins recursos comptàvem.
  • Límits temporals: tot i haver sabut on anar, s’obrien unes finestres temporals molt poc definides. Fins quan haguessin hagut d’estar davant de, per exemple, la central nuclear d’Ascó? La percepció més objectiva, a més, ens portaria a pensar que aquest “fins quan” es convertiria en “tot el temps que fes falta”, cosa que requereix d’una organització força menys amateur que la de l’1 d’octubre. Que, evidentment, no existia i a la que, desenganyem-nos, molts independentistes no haguessin accedit.
  • Assolible: si tot allò que hem dit fins ara ja no ajuda a percebre l’objectiu com a assolible, el fet de saber que l’estat utilitzarà tota la força possible, unit al fet que no hi ha límit temporal ni recursos definits, porta a pensar que el nostre objectiu serà fàcilment derrotat per l’enemic: per molts que siguem aquí o allà, desorganitzats, poc a poc anirem perdent terreny.
  • Medible: no és possible medir fins a quin punt estàs assolint l’objectiu. Quin percentatge de República estàs consolidant, guanyant, perdent? La resistència continuada en el temps dificultarà la medició de resultats, ja que el que fa és situar-los en standby, en situació de bloqueig, fins que s’esdevingui algun fet inesperat que tothom té en l’imaginari però que ningú és capaç de definir com el que és: possible però no probable (per exemple, intervenció de la UE).
  • Rellevant: això sí, veus. Resulta força rellevant tenir com a objectiu defensar la República. Però sense instruments tangibles per fer-ho, aquesta rellevància passa a esdevenir quimera.

A l’inici parlava de “paternalisme”. Sí, va existir, però durant l’1 d’octubre també va existir i no li vam fer cas, ens vam autoorganitzar. Durant els dies previs al 27O no vam saber-ho fer, des de la base. I reconec que jo era el primer que d’alguna manera reclamava que algú m’organitzés, reclamava aquestes “directrius paternals”:

Al meu entendre, un error. Perquè ningú ens ha d’organitzar. Hem de ser nosaltres mateixos. Va existir paternalisme es cert, però no crec que estéssim preparats, a nivell popular, per afrontar tot allò que demandava un objectiu tan ambiciós com defensar una República.

21 de desembre. Una nova fita assolible

La nova fita que se’ns planteja a l’independentisme és el 21D. De nou, una fita rellevant dins un projecte que ja molts hem assimilat que no será fácil. Evidentment, l’objectiu és guanyar. I podem fer-ho, és un escenari conegut. Fins i tot la característica que més disrupcions podria tenir (ser medible), per la intervenció de la mà de l’estat en el recompte de vots, s’està mirant de corregir amb els milers d’apoderats i el recompte paral·lel que volen dur a terme partits, CDR i ANC.

I sincerament, és una fita més que assolible en la seva magnitud més elevada. Només cal que prenguem consciència de les xifres i veure que la majoria demostrable (i psicològica) la tenim a tocar. Mirem ABC de xifres:

No hem d’anar a mantenir, hem d’anar a guanyar aquesta fita per golejada. Podem fer-ho, no és una quimera.

Però un cop fet, si assolim aquest nou objectiu, si superem de nou la pedra i som capaços de reencarar el projecte com tantes vegades hem fet, aprofitem-ho per corregir errors: tant si es guanya com si es perd el 21D, haurem de resistir. I fer-ho ja no depèn d’algú que ens digui què hem de fer, on hem d’anar, fins quan.

La organització ha de partir de base. I els CDR, o millor, les persones que estan fent créixer cada vegada més els CDR, són la clau d’aquesta organització. Necessitem fer-ho a nivell micro i a nivell macro. Però aprofundir en aquesta autoorganització serà la manera de controlar el territori quan torni a tocar, controlar els llocs estratègics, els recursos. Sense oblidar les caixes de resistència, que hem de seguir alimentant i engrossint per tal que ens ajudin en els moments de bloqueig. Que hi seran.

En definitiva, no ens hem de trobar en l’escenari de repetir les preguntes dels dies previs al 27O (què, com, on, fins quan). Les respostes ja s’han d’estar treballant.