Donant voltes a la injustícia que viuen els presos polítics catalans, fa pocs dies em vaig trobar discutint amb un company de tota la vida (votant de C’s, està clar que ningú és perfecte) sobre aquest article/pseudoanàlisi que fa La Vanguardia al voltant de l’última resolució del Tribunal Supremo espanyol.

Aixo m’ha portat a una cosa que no volia fer de cap manera, que es llegir-me l’Auto del Tribunal Supremo de l’estat. Tant de bo no ho hagués fet, avui no podré dormir.

Si algú és unionista (o força masoca), aquí podeu descarregar-vos l’Auto, tot i que no ho recomano si abans no us prepareu bé psicològicament.

Que cadascú en tregui les conclusions que consideri oportunes, però fent el cor fort i intentant dotar-lo de certa objectivitat voldria treure’n un parell de reflexions referents a la violència que se li suposa al moviment independentista.

D’entrada recordem el que diu el delicte de rebelió tipificat en el codi penal:

Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes (…) 5.º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. (text complet aquí)

Crec que és clar, com molts experts en dret fa temps que assenyalen (m’agradaria destacar aquest article de fa molt poc de Javier Pérez Royo en relació a l’última denegació de llibertat al vicepresident Junqueras), la necessitat que té el Tribunal Supremo de justificar “alzamiento violento y público”.

Per tant, i arrel de l’article en qüestió, m’agradaria fer un petit anàlisi dels tres tipus de violència amb els que la justícia espanyola fonamenta la causa de rebelió.

1) La violència real: bàsicament tres cotxes destrossats de la Guàrdia Civil, tot i que l’Auto no descriu cap acte en concret i es limita a donar per fet que hi va haver actos violentos. No vull entrar en justificacions que no porten enlloc (els Mossos van oferir a la Guàrdia Civil deixar els cotxes als parkings, els cotxes estaven oberts, etc.). La violència és sempre responsabilitat de qui l’exerceix i es evident que en cap cas s’haurien d’haver tocat els vehicles.

Però també ho és que aquest únic acte no dóna fonament de cap manera a un encausament per alçament tumultuós amb violència. Més tenint en compte que aquell fet en concret no perseguia cap dels 7 motius que justifiquen el delicte de rebelió: era un acte de protesta per la intervenció de la Conselleria d’Economia. Podem estar segurs que era un acte a favor de la independència de Catalunya? Podem estar segurs que no hi havia unionistes indignats amb la intervenció d’unes institucions que també són seves?

De fet, no es que ho pensi jo, és que ho pensa claríssimament la pròpia justícia espanyola, perquè no dubta en magnificar les violències en, com a mínim, dues més.

2) ‎La violència transferida: és aquella que l’estat es veu “obligat” a executar per impedir el moviment independentista. És a dir, reconeixent implícitament que el moviment independentista no ha generat violència, li transfereix la culpabilitat de l’única violència real ocorreguda, que és la violència de l’estat. ‎Fa feredat pensar en fins a quin punt els magistrats estan arribant a retorçar una argumentació (et vaig pegar per culpa teva, m’hi vas obligar…) per assolir el seu únic objectiu, sigui just o no: tancar els líders independentistes a la presó.

Es tracta d’un argument extremadament perillós, per cert, i acomodable a qualsevol acte que en un futur un govern estatal, arbitràriament, decideixi reprimir. Això, recordem-ho, ja no va d’independència o no, va de democràcia.

3) ‎La violència imaginària: és aquella que NO ha ocorregut, ni per una banda ni per l’altra, però que s’atribueix al moviment independentista perquè “podia haver ocorregut”. A l’Auto tractat, destacaria frases que podrien arribar a ser cèlebres si no fos tot tant repugnant, com:

“El plan de Junqueras, y los demás partícipes, necesariamente debía prever que la expulsión del Estado, de sus funcionarios civiles y militares de los lugares donde cumplían sus funciones, amparadas constitucional y legalmente, iba a ser acompañada inevitablemente de actos de violencia.“

“Si tanto el recurrente como los demás investigados incitaban a sus partidarios a seguir ese camino, es claro que asumían, aunque pudieran no desearlo, la presencia de actos de violencia que, de producirse, no podrían situarse como extralimitaciones fuera del marco del plan aceptado por todos. Por lo tanto, la aceptación del plan incluía la aceptación de previsibles y altamente probables episodios de violencia para conseguir la finalidad propuesta.”

“(…) era previsible que, con una altísima probabilidad, se produjeran actos violentos en defensa de la declaración unilateral de independencia.”

“(…) elevado riesgo real de que se produjeran resultados lesivos mucho más graves de los que efectivamente se produjeron, lo que afortunadamente no ocurrió.”

“En esas condiciones, como se ha dicho y no importa reiterar, era previsible que, con una alta probabilidad, se fueran a producir enfrentamientos contra los agentes de las fuerzas del Estado que pretendieran el cumplimiento de las leyes vigentes, y que también previsiblemente y con una alta probabilidad, degenerarían en episodios de violencia.”

Bàsicament, tot això NO ha passat, NO ha existit. Està plagat de condicionals, per Déu! Ho donen com a altament probable i, en perversa conclusió, ho tracten com un fet. És esgarrifós. No conclouen, per exemple, que el moviment independentista porta anys al carrer sense un paper al terra i per tant era altament improbable que cap situació acabés en violència. Ells valoren que per assolir la independència els catalans hauríem actuat violentament. O hauríem obligat a l’estat a fer-ho.

Però recordem que aquest tipus de violència no ha existit, no són fets. Uns magistrats, que estan allà després d’haver estudiat molt (segur) la suposen i la tracten com a fets punibles.

La 4ª violència

I no serà per donar idees, que no és el que voldria, però quan llegeixes frases que parlen del desasosiego, preocupación o intranquilidad que aquestes actuacions, suposadament, han generat en la població em porta a pensar que ben aviat podríem estar parlant de violència psicològica en els Autos del senyors magistrats espanyols.

Frases com aquesta…

“(…) sino también por el desasosiego y la intranquilidad que causa en la ciudadanía, dentro y fuera de Cataluña, que confía en el imperio de la ley”.

…tot i que després matisa i creu que aquesta intranquilitat només afectaria a una part de la població (segurament “els bons”, com em deia algú no fa gaire amb un comentari força supremacista a Twitter)…

“(…) sino además de la intranquilidad y preocupación que estos hechos han causado en una gran parte de la población que no participó en su ejecución, y que, sin embargo, pudo ver cómo se alteraron profundamente las reglas de la convivencia ciudadana.”

…no m’extranyaria que s’acabessin transformant en una nova argumentació extremadament objectiva de la justícia espanyola, basada en el dolor psicològic causat a la majoria silenciosa catalana. Per aberracions, que no quedi.

La realitat, però, és que llegint l’Auto queda reflectida explícitament la certesa que els ostatges catalans que ara mateix té el regne de Castella difícilment sortiran de la presó. De fet, cada vegada tinc més clar que en van deixar sortir alguns en clau electoral, però que aquests, quan els hi toqui, si encara són aquí, es passaran uns anys ben llargs a la presó.

En conclusió, i essent objectiu: els que sou fora presó, ara mateix, per poc que pogueu, marxeu. Formem govern, amb qui sigui, i treballem conjuntament desde dins i desde fora. Teixim aliances a fora mentre internament ens organitzem per resistir la respressió (que poc a poc s’anirà estenent). Els que són dins, em cou molt dir-ho i tant de bo m’equivoqui, tenen mala peça al teler.

L’únic avantatge que tenim, per acabar amb cert positivisme, és que a més repressió, més suport a la causa. Tenim 2 milions consolidats davant d’un unionisme ultranacionalista irracional capaç de votar un populisme liberal xenòfob només perquè (teòricament) defensen una mateixa bandera (que ni això em crec, només defensen els seus interssos de classe, perquè els de sempre segueixin robant a mans plenes). Cal treballar per explicar clarament l’oportunitat que significa per tothom construir un nou país.

Quan aquest 47’5% sigui el 55% amb tant alta participació, serà quan realment la repressió de l’estat començarà a trontollar. I falta força menys del que ens pensem.